El projecte

Un cotxe és un diàleg entre un creador d’arts escèniques i un Renault 21. És un encontre entre dos vells amics en hores baixes. L’R21 representa el paradís perdut de la infància del creador però, al mateix temps, és una icona del creixement econòmic de finals dels vuitanta i principis dels noranta i un clar exemple que el vehicle de combustió d’ús particular ha configurat l’imaginari social i econòmic des de mitjans del segle XX.

Fitxa

Amb: Pau Masaló Llorà, Xavier Masaló i Mª Àngels Llorà
Direcció: Pau Masaló Llorà
Dramatúrgia: Ferran Dordal Lalueza i Pau Masaló Llorà
Disseny d’espai i il·luminació: Marc Salicrú
Disseny de so: Adrià Girona
Disseny de vestuari: Laila Rosato
Producció: Helena Font
Ajudant d’escenografia: Judith Vila Pàmies
Veu R21: Jordi Oriol
Una coproducció de Contenidos Superfluos i el Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa
Amb el suport d’El Canal, centre de creació d’arts escèniques.
Agraïments: Luis López Carrasco, Mariano Soto, ATRESBANDES, Albert Pérez, Martín Torres, Melcior Casals, Magí Coma, Aleix Melé, Irena Visa, Clàudia Robert, Ivan Cascon, Sammy Metcalfe i La Brutal.
Projecte guanyador de la convocatòria Hermann Bonnín del Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa, beca Barcelona Crea 2023 i beca de recerca de l’OSIC.

Premsa

Amb Ferran Dordal, Masaló ha creat una dramatúrgia complexa amb un mecanisme senzill. Un fil vermell impecable entre la reflexió i l’emoció. […] Com ja passava a Ciutat dormitori, sempre hi ha un factor poètic en els seus projectes tan basats en el document. Un element que revolta els fets per endinsar-se en la metafísica.
Juan Carlos Olivares – La Vanguardia

Masaló fa una mirada tendra, però no nostàlgica, cap a aquells anys d'eufòria, amb la companyia dels seus pares, que estan perfectes fent el paper d'ells mateixos a l'escenari.
Magí Camps – La Vanguardia

No és únicament un exercici de nostàlgia, sinó una lliçó de vida que, amb quaranta-dos anys, el Pau explica amb una clarividència meridiana: no hem sabut mantenir els mateixos nivells de felicitat que hi havia durant aquest «paradís infantil» que van ser gran part dels anys vuitanta i noranta.
Martí Figueras – Núvol

Una sucosa reflexió escènica al voltant d'un Renault 21, vehicle familiar que ens transporta al llunyà paradís de la infància. Un cotxe és una insubmissió senzilla i tendra contra el mantra del thatcherisme: ¿«no hi ha alternativa»?
Manuel Pérez i Muñoz – Entreacte

Una de les qualitats d’aquesta estupenda proposta, rau en la seva intergeneracional capacitat per establir ponts entre un present que acostuma a veure’s sotmès sovint a la mirada desencisada, i un passat que acostuma a ser contemplat sovint com el relat imaginari d’allò que va semblar possible per un breu moment , i ha acabat esdevenint una més o menys resignada impossibilitat. […] Masaló ho aconsegueix amb talent, sensibilitat, agudesa i sentit de l’humor, tot comptant en tot moment amb la complicitat escènica d’un pares que, sense menjar capa magdalena proustiana, saben també com anar a la recerca del temps perdut… i portar-lo de tornada.
Ramon Oliver – Recomana.cat

La felicitat de Masaló és mirar cap enrere i comprovar com els seus pares continuen sent-hi. Ara, això fa mirar amb angúnia i amargor el futur, del que ell no hi troba res que el reconforti. Aquell somni americà de fer-se a un mateix és eslògan; aquella idea de l’educació com a ascensor social cal portar-ho a l’ITV, perquè fa dècades que els fracassos s’amunteguen com el nombre de morts a les carreteres.
Jordi Bordes – Recomana.cat

Un cotxe és un espectacle generacional —la dels nascuts a la dècada dels anys vuitanta del segle XX— que diria que encanta els que en són coetanis i que posa davant el mirall els que aleshores van ser joves en formació i que ara es mouen sobre la maroma dels setanta anys, com els mateixos pares de Pau Masaló que, en un exercici tan entendridor com arriscat, situa a l’escenari com a dos intèrprets secundaris que, amb el muntatge de la Conver13 —sota la veu d’ultratomba de Felipe González, sí, sí, el mateix mite psoeista que ara veu més legítim raspallar la utradreta de Vox que acontentar-se amb l’esquerra de Bildu!— transporten els espectadors a una de les plantades de càmping i a un sopar sota els estels amb l’oportunitat de somni de futur inclòs que, per no trencar l’enjòlit, no desvelaré.
Andreu Sotorra – Recomana.cat